HOMILIA DE NADAL – 2023

 

Oh, benvinguts, passeu, passeu, 

de les tristors en farem fum.                   

A casa neva és casa vostra 

 si és que hi ha cases d’algú.

 ...

També pots, venir si vols. 

T’esperem, hi ha lloc per  tots!

El temps no compta, ni l’espai!  

Qualsevol nit pot sortir el sol!

Jaume Sisa – 1975

 

Omplim les mans de flors i decorem els nostres cors per endinsar-nos en aquesta festa, patrimoni de tota la humanitat. Al pessebre s’hi aplega tothom: àngels i pastors, homes i dones de tots els temps, i, al bell mig, Maria i Josep agomboiant l’Infant de Betlem. També que no hi faltin la burra i el bou, els ocells que canten i tots els animalons... tot el món expandeix la seva joia, i la mateixa nit esdevé claror: l’Infinit és aquí, és Déu que ens observa amb una mirada d’infant. Entrem de ple a la festa, l’Infant ens espera.

 

Potser hi venim amb el cor afeixugat: si, la vida sovint és dura i el món no té compassió. Potser estem massa capficats per obrir-nos camí, per gaudir dels nostres desitjos, per dur a coll els nostres maldecaps... Potser gaudim amb la família o patim el dolor d’una malaltia, potser anem sols o envoltats de gent, acompanyats o bé oblidats... Per un moment descansem dels nostres neguits i de les nostres il·lusions: l’Infant de Betlem neix per nosaltres. Siguem qui siguem, siguem com siguem, siguem d’on siguem, tenim el legítim dret de somriure i d’entendrir-nos amb el qui no només és un Infant.

  

I és que aquest Infant, sense parlar, ens manifesta que tenim el dret fonamental d’ésser acollits i compresos. Tots som estimats! És més, Déu mateix ens estima! Déu es fa infant! Les paraules possiblement són massa fortes, massa complicades. El misteri de Nadal és de mal explicar i es presta a ser mal entès. Les paraules que utilitzem poden arribar a atabalar, a embofegar o a fer por.  Però el cert és que és un infant, un Infant que és la vida, l’esperança, l’amor... Tothom entén la feblesa d’un infant i a la vegada coneix la força que porta dintre seu que farà d’ell tot un home. Davant d’un infant, nu com la veritat mateixa, tothom es reconeix igual. Ja no hi ha més grans o més petits. Només hi ha aquells que volen estimar i aquells que no volen fer-ho.

 

Des del silenci del nostre cor, contemplem l’Infant al pessebre; escoltem-lo en el silenci i en la fe, i deixem que la seva mirada il·lumini tots els racons de la nostra vida. Ell ens dirà qui és: el Fill de Déu esdevingut home, nascut de la Verge Maria. Ell també ens dirà que el món trontolla, que el mal i la mort no tindran pas la darrera paraula, que el futur se’ns obre a l’eternitat d’uns braços oberts. Ell ens dirà que la grandesa no la trobarem as en el poder i en el domini, en la riquesa o en l’aparença, sinó que trobarem la grandesa i la realització plena en la senzilles i en la humiliat d’un infant. La grandesa de Déu és la feblesa de l’amor.

 

        Betlem és a quatre passes de Jerusalem, de la mateixa manera que el pessebre és a prop del calvari.  Jesús, tant si és l’Infant de Betlem com el condemnat a la Creu, és sempre el mateix Déu que es lliure a les mans dels homes: la mateixa generositat radical, la mateixa feblesa i la mateixa grandesa victoriosa. La mateixa llum que il·lumina tant la nit de Nadal com la nit de Pasqua.

 

Entrem endins de la celebració del Nadal ja que Déu mateix baixa fins a nosaltres per fer-nos ascendir fins a Ell. I hi ha una tal quantitat d’amor a compartir que no haurem acabat mai de comunicar a tothom l’amor que Déu en comunica. I, si ho  volem, serà Nadal tots els dies de la nostra vida.

 

BONA CELEBRACIÓ DEL NADAL, DEL NAIXEMENT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST DEL 2023!

 

 https://www.agenciaflama.cat/martiria-brugada-els-grans-influenciadors-de-la-historia-es-troben-al-santoral/

Martirià Brugada: “Els grans influenciadors de la història es troben al santoral”

Xavier Pete

1 de gener de 2024

Amb el nou any començat, la Terra torna al seu punt de partida per donar una nova volta de 365 dies al Sol i torna, des de l’1 de gener, la celebració de Santa Maria, Mare de Déu; la de sant Basili el Gran (el 2); la del Santíssim Nom de Jesús (també Manuel o Manel), el 3; la de santa Zedíslava de Lemberk (el 4), i, així, la de centenars de persones que han estat venerades per l’Església catòlica com a santes o beates, i que mossèn Martirià Brugada (Girona, 1953) s’encarrega de recollir cada dia en la seva secció de Flama.

Una mirada investigadora que el rector de la parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar va veure brollar incipientment quan, de petit, “en el si d’una família arreladament cristiana”, acumulava grans quantitats de números [que encara guarda] de Vidas Ejemplares, una col·lecció de còmics sorgida a Mèxic un any després del seu naixement i que incloïa biografies de sants i santes. “De fet, fa pocs dies —fa memòria Brugada—, mentre llegia coses sobre la vida de l’historiador català Joan Baptista Culla [mort el passat 29 de novembre], nascut un any abans que jo, vaig recordar com d’important ha sigut per a generacions com la nostra aquesta primera base teòrica”.

Amb aquesta afecció apareguda de manera vocacional, ha mantingut des d’aleshores un lligam estret amb “els veritables grans influenciadors (o influencers, com se sol dir més sovint) de tots els temps”, com reconeix aquest capellà. Això només cal veure-ho, indica, en la tasca que han desenvolupat aquests últims segles religiosos i religioses, “alguns més coneguts que altres”, que, des de moltes congregacions, han treballat insistentment en l’aspecte educatiu i humà, com ara el salesià sant Joan Bosco (1815-1888). Un exemple per a Brugada de les grans personalitats que l’Església catòlica ha sabut condecorar amb encert.

Director de la col·lecció Sants i Santes del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona des que va rebre’n l’encàrrec per part del seu president, Josep Maria Romaguera, fa prop de tres anys, la seva biblioteca es nodreix d’una ingent quantitat de títols recopilats durant els últims anys a còpia de recerques, per exemple, en llibreries de Roma i d’arreu de Catalunya. Això li permet endinsar-se en una munió de vides venerades que, “amb una mica de gràcia narrativa i ganes de conèixer-les“, acompanyen totes les dates de l’any, “amb una mirada especial —ressalta— per als sants i les santes màrtirs, com ara Santa Coloma de Sens, amb esglésies dedicades a Catalunya i que va acabar el santoral del 2023″.

“No hi ha dia sense sants importants“, relata, ni diòcesis que, com la seva, es mereixin romandre sense bisbe durant tants mesos: “És una situació molt trista”, lamenta, i justifica la seva opinió afegint que, en línies generals, “els capellans gironins no se senten gaire representats en aquesta possible elecció que s’està coent”, afirma. “¿On és, doncs, la sinodalitat en aquest procés?“. Com les beatificacions, aquest també és un assumpte que es fa esperar.

     Una de les tradicions de Lloret de Mar és l'APLEC DELS PERDONS que es celebra, cada any, el         segon diumenge de Quaresma, amb la missa solemne a la capella del Santuari de Santa Cristina de     Vallarnau, sardanes i un dinar popular.

    El Xino-Xano organitza una caminada popular per arribar al santuari (uns 4 km), tot vorejant la             costa sud el municipi. També és qui organitza l'arrossada popular. 

    A la mateixa ermita es celebra la missa presidida pels obrers del santuari, per les obreres noves (que     es presenten aquest dia) i per les obreres antigues (que s'acomiaden del seu càrrec). També hi                 participa el cor parroquial, el Cor Alba de Prima, representants del Consistori Municipal i altres         autoritats. 

 II DIUMENGE DE QUARESMA - HOMILIA DE L'APLEC DELS PERDONS - 05·03·23 

La complexa profunditat i la grandesa de Jesús de Natzaret, des de la Sagrada Escriptura i des de la tradició de l’Església, s’han presentat a partir de diversos i evocadors simbolismes.

En iniciar la Quaresma, diumenge passat, Jesús se’ns presentava com el CAMÍ que s’endinsa en el desert de la nostra vida superant els obstacles que volen enfonsar-nos encara més en les dificultats creades per l’egoisme, l’ambició... I  seguint aquest Camí, nosaltres mateixos esdevenim corriols que s’obren a aquells que hi ha al nostre entorn.

Diumenge vinent, el tercer diumenge de Quaresma, tot parlant amb la dona samaritana, Jesús se’ns presenta com l’AIGUA VIVA que ens refresca i alhora ens fa esdevenir aigua refrescant per aquells que hi ha al nostre entorn.   

El quart diumenge de Quaresma, d’aquí a quinze dies, Jesús es presenta com la LLUM que ens il·lumina la mirada i, a la vegada, ens ajuda a esdevenir llum per aquells que hi ha al nostre entorn.

El cinquè diumenge de Quaresma, el diumenge anterior al de Rams, Jesús se’ns presenta com la VIDA, una vida alternativa i ben diferent de la vida que es presenta al nostre món i de la que n’hem de ser testimonis.  

El diumenge de Rams, el diumenge de Passió i darrer diumenge de Quaresma, Jesús ens ve a trobar com el FILL DE DAVID.

Amb tot, i més enllà de l’itinerari quaresmal, Jesús també es presenta com el PA DE VIDA,  el VI DEL GOIG I DE L’AMISTAT, l’ANYELL DE DÉU que ens asseu plegats a la taula de la festa, la PARAULA DE DÉU que ens guia, el BROT DE JESSÉ i l’ARBRE DE LA VIDA, el BON PASTOR que dona la vida per les ovelles, el LLEÓ DE LA TRIBU DE JUDÀ, el BON SAMARITÀ que ve a guarir les nostres ferides, l’HORITZÓ de la nostra existència...

En la mesura que s’està familiaritzat amb els textos dels evangelis i els textos neotestamentaris, un va descobrint i admirant les múltiples perspectives de cada un d’aquesta complexitat de simbolismes entorn de la fascinant figura de Jesús de Natzaret. 

En aquest sentit, val la pena llegir l’obra d’un dels escriptors clàssics de la llengua castellana, l’agustinià FRAY LUÍS DE LEÓN (1528 – 1591) que li dedicà la seva obra més famosa DE LOS NOMBRES DE CRISTO (1583).

I bé, en aquest segon diumenge de Quaresma, els textos litúrgics sempre han presentat l’episodi de la TRANSFIGURACIÓ de Jesús, com hem escoltat.

En aquest episodi, narrat pels tres evangelis sinòptics (Marc, Lluc i Mateu –el que hem llegit enguany-), la figura de Jesús es presenta i es barreja en tres elements amb fort contingut simbòlic: la muntanya, la llum i la paraula, tot amb el rerefons i lligat amb la pregària.

           En altres celebracions centrem la mirada en Jesús LLUM DEL MÓN (per exemple Nadal, la Presentació del Senyor, la Pasqua) o en Jesús PARAULA DE DÉU, com els mateixos dies de Nadal.  Avui us convido a centrar-nos en Jesús enlairat al cim de la muntanya des d’on esdevé eix vertebrador, punt lluminós i Paraula de vida.

A totes les cultures, el simbolisme de la muntanya és ric i divers, tant per la seva verticalitat que evoca la transcendència com per evocar un punt de referència i d’encontre.

Per la seva alçada , vertical, elevada i propera al cel... participa del simbolisme de la transcendència; per ser un centre evoca les hierofanies atmosfèriques i les nombroses teofanies, participant del simbolisme de la manifestació. I així esdevé el punt d’encontre entre el cel i la terra, entre l’espai de la divinitat i el terme de l’ascensió humana. Vist des de dalt, sembla el cim d’una vertical; des de l’horitzó, sembla l’eix del món, però també l’escala, la pendent que cal escalar.

Aquest doble simbolisme de l’alçada capa el transcendent i de l’eix referencial, propi de la muntanya, es troba també en els grans autors místics. Només cal recordar, de sant Joan de la Creu (1542 – 1591), “LA SUBIDA DEL MONTE CARMELO”, i també, de santa Teresa d’Àvila (1515 – 1582), “LAS MORADES DEL ALMA” o “EL CASTILLO INTERIOR”.

La muntanya de la Transfiguració (tradicionalment identificada com el mont TABOR)  no és l’única vinculada a la figura de Jesús. Ja després de l’Anunciació, Maria puja decididament a la Muntanya per trobar-se amb la seva cosina Elisabet. Amb Maria i Josep pujarà a la muntanya de Sió, a Jerusalem, per complir amb els prescripcions corresponents.  I Jesús vencerà el Temptador que l’enfila a la muntanya per seduir-lo amb la visió de les riqueses del món.

 Però  sobretot,  Jesús pujarà a la muntanya per proclamar-hi les Benaurances. Les altres muntanyes que pujarà Jesús són la de l’hort de Getsemaní, la muntanya del Calvari i, finalment, la muntanya de l’Ascensió.

 I deixo de banda el simbolisme de les grans muntanyes que, a l’Antic Testament, prefiguren Jesucrist: l’Ararat, el Sinaí, l’Horeb, l’Hermon, el Carmel...

 Jesús convida els seus deixebles més propers a pujar a la muntanya, és a dir, Jesús els convida a endinsar-se en la seva rica i lluminosa realitat i, escoltant la veu del Pare, endinsar-se en la seva Paraula, no pas per evadir-se sinó per assumir el camí que el menarà a la Creu.

 I el paral·lelisme és clar: Jesús continua convidant els que volen ser els seus deixebles més propers a pujar a la muntanya, és a dir, Jesús ens convida a endinsar-nos en la seva rica i lluminosa realitat i, escoltant la veu del Pare, immergir-nos en la seva Paraula, no pas per evadir-nos, sinó per assumir el camí del compromís solidari que se’n deriva.  

         I som aquí, en aquesta enlairada ermita de Santa Cristina perquè al costat de la santa volem pujar a la Muntanya, és a dir volem enlairar-nos cap a Jesús, tot endinsant-nos en la rica i lluminosa realitat del Senyor i, havent escoltat la veu del Pare i  d’endinsar-nos en la Paraula del Senyor, no ens podrem evadir dels nostres compromisos i responsabilitats, sinó que els assumirem amb generositat i senzillesa.

         I en aquest sentit, és ben adient repetir en aquest cim la tornada dels goigs que el poeta Josep Carner (1884 – 1970) dedicà a la nostra patrona: EXPANDEIX LA LLUM DIVINA, OH CRISTINA! APAIVAGA EN NIT FUNESTA AGONIA, DOL, TEMPESTA.

 

NADAL TORNA: TORNA SEMPRE[i]... 

Nadal 2022 – Lloret de Mar

     Dels nadals de la meva infantesa, recordo els primers anys que vaig assistir a la missa de mitjanit, a la parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles. Els anys anteriors, no s’hi havia celebrat. Ara en sé les raons: l’antic costum del Nadal era assistir a una missa abans de  l’albada, quan ja havien passat unes hores de la mitja nit, entre altres raons per l’observança del dejuni eucarístic. A més, assistir a aquella missa, de la que se’n sortia quan els galls saludaven l’albada, era per cantar-hi les nadales més populars mentre es passava a adorar la imatge del Nen Jesús (o de la Vera Creu). Més que no pas la missa (que a més se’n celebraven tres de seguides), això era el més important aleshores. En alguns pobles, també s’hi feia alguna representació pastoril mentre el capellà, tot sol a l’altar, acompanyat dels escolans i dels altres capellans residents, anava celebrant la missa gairebé en secret, d’esquena i a l’esquena dels assistents  i al marge de tothom. Mn. Cinto Verdaguer, per encàrrec del músic Enric Morera, el 1901 va compondre “L’ADORACIÓ DELS PASTORS” recollint i dignificant aquest costum que encara perdura en una parròquia com Riudaura.  I les persones més devotes, mentre el capellà celebrava, anaven resant el rosari, ben allunyats del què es celebrava a l’altar. I així es va fer especialment fins a principis del segle vint, quan el papa sant Pius Xè, seguint les intuïcions de l’abat Gueranger,  va promoure la primera reforma litúrgica de l’època contemporània. Pius Xè morí el 1914 just quan començava la primera guerra mundial. La seva reforma era per promoure la dignitat i la proximitat de la litúrgia i del cant gregorià, malgrat la litúrgia es feia en llatí i continuant al marge del poble, sense modificar-ne gairebé res.

     Una segona reforma litúrgica de l’època contemporània la va promoure el papa Pius XIIè amb l’encíclica Mediator Dei (el 1947) procurant adequar horaris i celebracions a les realitats i promovent la participació del poble, ja sigui amb l’edició de missalets, amb comentaristes que ajudarien a seguir els diversos moments de la celebració, mentre els cors que acompanyaven les celebracions amb els cants litúrgics en gregorià i algunes vegades ja traduïts. En aquell moment les celebracions de Setmana Santa es deixaren de celebrar a primera hora del matí per passar-les a la tarda. I fou en aquell moment que també es començà a popularitzar la celebració de la missa de Nadal a la mitjanit. Pius XIIè morí el 1958, quan jo tenia uns cinc anys. Persistia encara la rigorisme del dejuni eucarístic i combregava gairebé únicament el capellà.

     Les primeres misses de mitjanit, a Banyoles, es celebraren a l’Asil de les germanetes dels ancians desemparats, amb la participació d’alguns feligresos més addictes mentre que els joves del Centre Excursionista, pujaven caminant a celebrar-la dalt del santuari de Rocacorba.

     El 1960, poc abans de fer jo la primera comunió,  morí el rector de Banyoles, Mn. Fernando Simón. I va venir un nou rector, Mn. Joan Serra. Poc després de la seva arribada ja es va iniciar la celebració de la missa de Nadal a mitjanit a l’església parroquial. Segurament la primera seria el Nadal del 1961. En aquell moment jo havia començat a cantar a l’Escolania de la parròquia que aleshores el vicari jove de Banyoles, Mn. Joaquim Xutglà (mort fa pocs mesos) va formar amb nens que va arreplegar del Casal d’Estiu. Juntament amb l’Schola Cantorum (formada per homes) hi cantaríem, com també recordo que ho faríem els anys que seguiren, i jo fins el 1965, quan ja no cantaria l’escolania per haver entrat al seminari menor (setembre 1965).

     D’aquelles primeres misses del Gall, recordo especialment la missa de mitjanit del 1962. Des de casa meva, situada a les afores de la vila, en una masia del Terme de Banyoles, després de sopar lleugerament tres hores abans de la missa, enfilàvem cap a l’església de Santa Maria des de la Font de les Ànimes, pel carrer de Sant Martirià. I mentre caminàvem cap a l’església, anaven caient uns flocs de neu ben grossos que s’anaven enganxant a l’asfalt.

     Quan sortírem de la missa, ja la una tocada, tot es veia d’un blanc lluminós format per un bon tou de neu mentre un silenci glaçat omplia la nit. Arribant a casa, vora el foc a terra, ens cruspíem una tassa de xocolata ben calenta que, vora el foc, havia deixat preparada la mare i a on hi sucàvem talls de coca de flequer. La vetllada familiar acabaria saludant el pessebre que havia instal·lat el meu germà gran i cadascú enfilava cap a la gèlida habitació corresponent amb una bossa d’aigua calenta. L’endemà em tocaria anar a cantar a la missa major (a les 9 del matí). Al migdia, a casa, abans de posar-nos a taula, faríem cagar el tió, una rabassa d’olivera que, un any rere l’altre, havia aguantat a l’exterior les inclemències del temps fins les darreres setmanes, que l’havíem aixoplugat i enfitat de fruita i d’altres aliments ben potents. I a la tarda, cap a veure els Pastorets al teatre del Cercle de Catòlics.

     Parlo de records de seixanta anys enrere. Podria evocar, també, la primera nit de Nadal que vaig celebrar fora de casa, a Romanyà de la Selva, o de la primera nit de Nadal que vaig celebrar com a rector a les parròquies de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu, Gaüses... o alguna de les altres nits de Nadal a Calella, a Palafrugell o a Anglès. Espero que ho pugui fer en els propers anys.

 

    I perquè evoco aquests records? Tot ha canviat, i més que pot fer-ho. Mai m’hauria pensat que seria rector de Lloret de Mar, per molt que, de petit, ja em ballava pel cap la possibilitat de fer-me capellà, veient els capellans que voltaven per Banyoles (especialment els vicaris joves i els mossens de la Casa Missió) i veient els seminaristes que col·laboraven a les celebracions parroquials i organitzant el Casal d’Estiu.  Ara, tant a Banyoles com a Lloret, a cada  parròquia únicament hi ha un capellà. Però, gràcies a Déu,  tant a Banyoles com a Lloret, hi ha una bona colla de col·laboradors parroquials que fan bona part de la feina que feien els capellans d’aquell moment. Sort n’hi ha! Donem-ne gràcies a Déu! I sobretot, tant a Banyoles com a Lloret hi ha unes comunitats vives que amb senzillesa viuen i celebren la fe en el Senyor.

 

Com diu Joan Maragall: NADAL TORNA: TORNA SEMPRE. JA SE’N POT ANAR DE VEGADES LA SEVA ALEGRE REMOR... I cert, cada any amb un accent diferent. I un es va adonant que el més important del Nadal no és l’hora en què es celebra ni tan sols el dia que es fa. A les terres dites de missió ho celebren quan s’hi pot fer present el missioner corresponent, si bé també es fan celebracions sense preveres, dirigides i presidides per catequistes o altres agents pastorals.   

     L’11 d’octubre del 1962, fa 60 anys,  amb el papa sant Joan XXIII,  s’inicià el Concili Vaticà II que promouria la gran reforma de l’Església que encara té principis, plantejaments i propostes  per portar endavant, algunes per estrenar.

     El Vaticà II ens faria adonar que “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots els que pateixen, són a la vegada els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist. I la comunitat cristiana està integrada per homes que, aplegats en Crist, són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap el Regne del Pare i que han rebut la bona nova de la salvació per comunicar-la a tots. I així l’Església es sent íntimament i realment solidaria del gènere humà i de la seva història” (GS 1).

     El primer i gran document dogmàtic del Vaticà II fou el que portaria endavant la tercera reforma litúrgica del segle vint. El document s’anomena SACROSANCTUM CONCILIUM, publicat el 4 de desembre del 1963, ja amb el papa sant Pau Vlè. Així , el Vaticà II va promoure la gran reforma litúrgica que agafaria el relleu, assumint-les i superant-les,  les reformes de sant Pius Xè i de Pius XIIè. El document dogmàtic  declara que “La Litúrgia és el cimal vers el qual tendeix l’activitat de l’Església i a la vegada la font d’on en brolla tota la seva força” (SC 10).

     És així com podem dir i repetir, una i altra vegada, que el Nadal no són ni les fartaneres, ni els regals, ni tan sols les nadales, ni els pessebres, ni les venerables devocions, ni les tradicions més entranyables, ni el moment de la celebració...

     I què és doncs el Nadal? El Nadal és l’encontre amb el Senyor que una i altra vegada es fa present on dos o tres dels seus deixebles es reuneixen en el seu nom (Cf. Mt 18, 20) i  el Nadal no és l’adoració d’una imatge de guix sinó que la veneració de la imatge del Nen Jesús ens compromet a adorar i servir el Senyor, una i altra vegada, en l’afamat, en l’assedegat, en l’emigrant, en el malalt, en el presoner (Cf. Mt 25, 31 – 46). En definitiva, com llegia en un post que s’ha compartit aquests dies, els cristians no podem oblidar que el dia de Nadal celebrem el naixement d’un pobre refugiat que deia que tots som iguals, que fou perseguit, torturat i assassinat per promoure igualtat, justícia social i estimació.

     Per tant, si bé tenim un dia per remarcar-ne i no oblidar-ne el valor i la importància, Nadal és trobar-nos el dia que sigui i a l’hora que convingui amb el Senyor que es va fent present una i altra vegada enmig de la nostra petita i humil comunitat parroquial per així comprometre’ns a anunciar la seva presència en el servei als petits i els pobres, els afamats i els assedegats, els emigrants, els malalt i els presoners del nostre entorn.

     Així ho entenia Mn. Pere Ribot, mort fa 25 anys, quan en el seu poètic resum que he evocat altres vegades on  ens diu: “No és avet, ni faig, ni neu l’alegria del Nadal, sinó el partir el pa i la sal de la nostra vida breu entre el pobre i el malalt, el malaurat i el romeu... i trobar Déu a prop teu”.

     Amics, germanes i germans, si, NADAL TORNA, TORNA SEMPRE... i en el Nadal que celebrem i en els dels propers anys ens toca centrar-nos en allò que és més essencial de la celebració i possiblement calgui anar esporgant mamellons que han brotat en el seu tronc per tal que agafi més força el misteri autèntic i profund del Nadal.

 Germanes i germans, el Senyor, com a Betlem, és enmig nostre: que Ell mateix ens beneeixi, ens guardi i ens ajudi a descobrir-lo i a servir-lo en els germans.

 Beneïm el Senyor!

 

 

 

 

---

[i] Joan Maragall, NADAL, del llibre “Tria” (Dalmau Carles i Cª), Girona, 1909, OBRES COMPLETES, p. 731

 “Com a rector de Lloret de Mar, ja acostumo a fer ‘vacances’ tot l’any a la Costa Brava”

Per Catalunya Religió. Dg, 05/09/2021

https://www.catalunyareligio.cat/ca/com-rector-lloret-mar-ja-acostumo-fer-vacances-tot?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook 

(Ramon Bassas –CR) Lloret de Mar té uns 39 mil habitants censats i a l’estiu n’hi han de sumar cap a 16 o 17 mil més d’estacionals, segons l’Idescat. En un municipi on tanta gent treballa quan la majoria som de vacances, ens preguntàvem si al rector li passava el mateix. I així és. “A l’estiu, de juny a setembre, l’activitat de la parròquia es transforma notablement, sense disminuir per res la feina”, ens comenta Martirià Brugada, rector de la parròquia de Sant Romà des de 2017.

Martirià Brugada va néixer a Girona fa 68 anys, “si bé he crescut a Banyoles on la meva família, d’arrels garrotxines i alt empordaneses, hi està assentada al mateix domicili on hi ha viscut des del s. XIII”, diu aquest capellà ordenat “la vigília del cop d’estat, el 22 de febrer del 1981”. Ha estat vicari i després rector, fins i tot arxipreste, a diferents municipis del bisbat de Girona i “porto al cor molts racons, moments i rostres de les parròquies on he estat”. També és llicenciat i té un màster per la UAB, ha fet docència, ha escrit força i és membre del Centre de Pastoral Litúrgica. I té un blog.

Com és la feina habitual de la parròquia, d’octubre a maig?

Es podria dir que semblant a la de moltes altres parròquies d’uns 20 mil habitants, encara que la nostra gairebé arriba als 40 mil, com deies, amb una procedència de més de 100 nacionalitats, amb gran diversitat cultural i religiosa. El ritme fàcilment pot esdevenir frenètic. El 2019, abans de la pandèmia, vaig oficiar 128 exèquies, vaig batejar 68 infants, vaig administrar 79 primeres comunions i vaig beneir bona part dels 25 matrimonis que s’hi celebraren. Sort n’hi ha d’una bona colla d’assistents i de col·laboradors! Tot això ve precedit d’una feina que no es veu, a més de les reunions vinculades a les diverses activitats i serveis de la vida parroquial es van alternant gairebé setmanalment.

I com es veu alterada?

Bona part de les cerimònies familiars continuen fent-se, però l’horari de les misses dominicals es duplica, satisfent les demandes lingüístiques. Hi ha també les festes majors, com la de Santa Cristina, de gran fastuositat, i la de l’ermita de les Alegries. I a l’estiu és quan més persones et demanen ser ateses en confessió o senzillament per parlar. A més, a les instal·lacions de la parròquia es realitzen concerts diversos: cada dijous de guitarra clàssica, amb Tono Blasi, de sardanes els dissabtes vespre, de formacions musicals que estan de passada, també alguna presentació de llibre o d’alguna campanya cultural... O també cal atendre grups de turistes que celebren, amb els capellans que els acompanyen, la missa, que acostumen a ser exigents però poc deferents. També, a les tardes de juliol i agost, tenim casal d’estiu. Tot plegat vol dir estar sempre amb les antenes ben altes, o com diu un company, anar amb una sirena al cap.

Amb la pandèmia encara es complica més, oi?

La pandèmia ha comportant una sotragada i cert tancament. La por guarda la vinya. Les primeres setmanes foren de desconcert absolut: em feia un tip d’anar amunt i avall, de punta a punta de les instal·lacions parroquials, com un hàmster tancat a la gàbia. Però aviat s’albirà l’ocasió per potenciar eines alternatives: la utilització de les xarxes per la catequesi, les reunions telemàtiques tant de dins la parròquia com de fora... I, a poc a poc, ens anem situant en una nova etapa de la vida parroquial, si bé encara es nota certa regressió.

A Girona tenen una delegació Diocesana de Turisme.

Sí, hi he col·laborat en alguna ocasió. La seva finalitat és ajudar a descobrir el potencial del turisme religiós, ja sigui relacionat amb indrets emblemàtics o amb celebracions festives populars, i, a la vegada fer costat als empresaris que es senten compromesos amb la vida cristiana i amb l’Església.

 

Com que som al segle XXI i en plena crisi de vocacions, no resisteixo la temptació de preguntar-li com és que es va fer capellà. “Les raons deuen ser ben complexes, com la d’una persona que s’enamora d’una altra”, em respon. “A l’adolescència, seguint un complex corriol de recerca, podria dir que la crida i l’opció m’arribà al monestir navarrès de La Oliva, en una estada que hi vaig fer la Pasqua del 1972. Finalment, durant el curs 1973/74 ja vaig decantar-me a oferir-me com a prevere diocesà de Girona per ser capellà de parròquia ajudat per la bona amistat amb en Jaume, de Mn. Joan Busquets, del bisbe Jaume... I és on estic ara”, segueix.

I ara, quins reptes té com a rector?

Fonamentalment es tracta de fer possible una comunitat dinàmica i acollidora, amb una presència activa i responsable dels diversos col·laboradors i assistents, més enllà de la presència del capellà, fins ara gairebé exclusiva i imprescindible. També advertir que algunes de les funcions que es reservaven gairebé de forma exclusiva al mossèn, poden, son i han de ser assumides amb molta dignitat per part de seglars, com de fet es va veient a molts llocs En aquesta línia m’adono que caldria apropar-se molt més a les persones malaltes, d’edat o que viuen soles per fer-los arribar l’escalf parroquial i, sobretot, l’Eucaristia i trobar eines i dinàmiques imaginatives per arribar i motivar la mainada i la jovenalla de la parròquia.

Déu n’hi do.

Tot està en plantejar-se quina és la responsabilitat que cal assumir pel fet de ser creients. Tristament, i massa sovint, es veuen seglars que si bé es mostren molt devots, sempre es miren els braus des de la barrera, escapolint-se de qualsevol compromís o responsabilitat eclesial, oblidant aquell precepte fonamental: ajudar l’Església en les seves necessitats, que no són únicament econòmiques ni tampoc les més importants. Com si no tinguessin res a veure en el funcionament de la vida parroquial i eclesial; però això sí, sempre amb exigències de com s’haurien de fer les misses, de quantes se n’haurien de fer, o els casaments i batejos, la catequesi, Caritas. I, per endavant, val a dir que, a Lloret i a les altres parròquies on he estat, sempre m’he trobat amb uns equips de col·laboradors magnífics. Les parròquies no són supermercats religiosos on s’hi accedeix a la recerca dels productes més interessants, donant lliçons a tort i a dret de com cal seguir les misses, de què caldria fer-hi i com fer-ho. I sempre és agradable una salutació amable i cordial de les persones que visiten la parròquia i que hauran llegit aquesta entrevista.

I vostè, farà vacances?

Com dic sempre als qui m’ho pregunten, jo acostumo a fer vacances tot l’any en un dels ressorts més coneguts de la Costa Brava, com és Lloret de Mar. I és que, pròpiament, plegar uns dies i marxar fora, no m’acaba de fer el pes. Uns dies abans ja vas atabalat per tal de preparar-ho i deixar-ho tot apunt pels qui et supleixin, si es que trobes algú. I, quan tornes, has d’esmerçar uns dies per posar-ho tot al seu lloc. Això sí, tinc molts bons records de dies que he passat fora. Però el que més valoro, a l’estiu i tot l’any, és tenir algun dia per visitar els meus germans o la meva padrina de bateig amb més de 95 anys, per visitar companys i amics, algun de malalt, o antics feligresos, o fer alguna passejada visitant algun lloc emblemàtic de l’entorn. I fer un exercici constant d’agafar-me la vida amb tranquil·litat, amb una bona dosi de pregària, obrint el cor a Déu, al cel i a la terra, estirant les cames, cercant la pau que em caldria transmetre constantment.

obert per vacances, Martirià Brugada, Lloret de Mar, Girona, Clergat

 Aquest dimarts 22 de juny del 2021, els capellans dels arxiprestats de l'Alt Maresme i del Tordera, celebràrem l'acabament del curs amb una sortida conjunta a Tarragona. Hi participàrem en Joan Soler, en Pròsper Lare, l'Edwin Paul Arulanandu, en Felip Hereu, l'Ignasi Forcano, en Pere Bellvert, en Cinto Busquet, en Salvador Graa, en Salvador Juanola, l'Enric Roura, en Josep Perich, en Josep Casellas i jo mateix. L'anada vaig fer-la en el cotxe d'en Felip, amb en Casellas i en Juanola.  A les 12 del migdia iniciàrem la visita a la catedral metropolitana on ens va fer de guia en Juanjo Cuartielles, el sagristà. Quan estàvem acabant la visita, va venir a trobar-nos l'arquebisbe i company nostre Dr. Joan Planellas. Abans de sortir de la catedral fèrem una breu pregària a la capella del Santíssim i, tot seguit, ens traslladàrem al palau arquebisbal i, d'allí, pel camí de ronda de la muralla romana, ens traslladàrem a la casa sacerdotal on forem obsequiats amb el dinar per par de l'arquebisbe. A la tarda, després de visitar la capella romànica que commemora la visita de l'apòstol sant Pau a Tarraco, ens acomiadàrem de l'arquebiste. Tot seguit, tot passejant, anàrem al balcó del Mediterrani i, a una terrasa de la rambla, férem un café i una estona de tertúlia. En el cotxe de l'Enric, juntament amb en Perich i en Gras, retornàrem cap a casa. Jo hi arribava cap a les 8 del vespre. 

M'ha semblat oportú, com a mostra d'agraïment a l'arquebisbe, publicar el següent article que em van publicar a la REVISTA DEL BAIX EMPORDÀ (n. 65, juny 2019, pp. 83-85). 

MN. JOAN PLANELLAS I BARNOSELL:

un baix empordanès a la seu metropolitana de Tarragona.

Darrerament el municipi de Verges ha aparegut sovint als mitjans de comunicació per diverses raons. I la Revista del Baix Empordà no pot deixar de banda una d’aquestes. El dissabte 4 de maig el bisbe de Girona comunicava que Mn. Joan Planellas i Barnosell havia estat nomenat arquebisbe de la seu metropolitana de Tarragona. I és que Mn. Joan és de Verges.

Recorregut biogràfic

De fet va néixer a Girona el 7 de novembre de 1955 i fou batejat a l’església del Mercadal, com ens passà a d’altres. Els seus pares, en Martí i la Rosa, vivien a prop de la Creu de Terme o Padró del poble, al sector de de tramuntana. Eren pagesos de soca-rel, bons cristians i bons col·laboradors de les activitats parroquials: en Martí, havia actuat reiteradament a la processó de Verges fent el paper de Jesús (fet que li comportà que fos conegut com en “Déu”); la Rosa , en diverses tasques parroquials, especialment endreçant l’església. La germana d’en Joan és la Maria, actualment professora de secundària al Col·legi Sant Gabriel de Torroella de Montgrí. 

Els primers estudis els va fer l’escola de Verges i freqüentà a la parròquia on conegué Mn. Josep Viñals Vilà (rector de Verges fins el 1971) qui li proposà anar a estudiar al Seminari de Girona on ingressà per realitzar-hi el batxillerat i, posteriorment, els estudis de teologia que finalitzà de forma brillant el juny de 1979, amb 23 anys.

El curs següent l’inicià a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma on es llicencià en teologia dogmàtica el 1981. Quan retornà a la diòcesi fou destinat a la parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles per col·laborar amb Mn. Pere Font Bosch i Mn. Benet Galí Johera. El 26 d’abril de 1981 fou ordenat diaca a l’església de Verges i el 28 de març de 1982, seria ordenat prevere a Santa Maria dels Turers de Banyoles on hi restaria de coadjutor o vicari fins que fou destinat a Sevilla per fer-hi el servei militar.

A la tardor del 1984 fou destinat vicari a la parròquia de Sant Martí de Palafrugell per ajudar l’aleshores rector Mn. Josep Oriol Clos i, a partir del 1985, amb el nou rector Mn. Josep Quer Fusté. El 1988 fou destinat vicari de la parròquia de Sant Narcís de Girona d’on era rector Mn. Pere Carreras Caballé.

Entretant també iniciava les responsabilitats acadèmiques. El setembre del 1985 entraria com a professor i secretari d’estudis del Seminari Diocesà i, el 1989, era nomenat director de l’Institut de Teologia de Girona, d’on també en seria professor.

L’estiu del 1990 deixava la parròquia de Sant Narcís per esdevenir Administrador Parroquial de Gaserans, Grions i Massanes i, el setembre del 1991, deixava la Selva per ser destinat rector de Cabanelles, Espinavessa, Lladó, Navata, Sant Martí Saserres, Taravaus i Vilademires i de l’Estela. Com a rector de Navata es relacionà amb el P. Joaquim Vallmajó (i amb la seva família) de qui en guarda un gran record. A Navata, Mn. Joan li pertocaria oficiar les exèquies del P. Vallmajó fou assassinat a Rwanda el 1994.

A més de continuar en els anteriors càrrecs al Seminari i de director i professor de l’Institut de Teologia, l’octubre del 1993 assumiria el càrrec d’administrador del Seminari diocesà i, el 1996, el de Rector del Seminari Diocesà (fins el 2002). L’octubre 1996 l’Institut de Teologia es transforma i remodela en Institut Superior de Ciències Religioses de Girona i Mn. Joan en serà professor i director.

L’estiu del 1997 Mn. Joan deixà les responsabilitats parroquials anteriors en ser destinat rector de Sant Miquel de Fluvià, Sant Mori i Vilamacolum, a la part meridional de l’Alt Empordà. A la tardor del 1999, seria nomenat rector de Jafre i Garrigoles, ja al Baix Empordà.

Durant el curs 2003 al 2004, a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma, Mn. Joan es va doctorar en Teologia Dogmàtica i, el desembre del 2004,  publicà la seva tesi doctoral que porta per títol: “La recepció del Vaticà II en els manuals d’eclesiologia espanyols”.

El setembre del 2004 seria nomenat membre de la Comissió Diocesana per a la instauració del diaconat Permanent i Agents de Pastoral i també consiliari del Col·legi “Prats de la Carrera” de Palafrugell.

El mateix setembre fou designat coordinador de l’agrupació formada per les parròquies  d’Albons, Canet de Verges, Colomers, Foixà, Fonolleres, Garrigoles, Gaüses, Jafre, Marenyà, Parlavà, Rupià, La Sala, Sant Llorenç de les Arenes, La Tallada d’Empordà, Ultramort, Valldevià, Verges i Vilopriu (essent ja rector d’algunes d’elles). La tardor del 2012 novament serà nomenat coordinador de l’agrupació de les parròquies baix empordaneses esmentades.

L’agost del 2005 és designat rector de Colomers, Gaüses i Vilopriu i Valldevià i, l’estiu del 2011,  ho serà de Foixà, Rupià i La Sala i, a partir de l’estiu del 2013, de La Tallada d’Empordà i Marenyà.

El novembre 2005, elegit pels companys preveres, entra a formar part del Consell Presbiteral Diocesà. De nou entrarà a formar part del Consell Presbiteral el 2013, aquesta vegada per designació episcopal, confiança que se li renovarà en la constitució del Consell Presbiteral del 2016. El gener del 2008 rep el nomenament de canonge del capítol de la Catedral de Girona.

Professor d’eclesiologia de la Facultat de Teologia de Catalunya, a Barcelona, a partir de la tardor del 2012 esdevé professor no estable de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. El 2013 publicà l’estudi “L’Església dels pobres en el Concili Vaticà II”. El 2010 fou nomenat vicedegà de la Facultat de Teologia de Catalunya i, el setembre del 2015,  el nomenament de Degà, a proposta dels companys professors.

A més de les dues publicacions esmentades, des del 2014 ha format part de l’equip director i promotor de la revista digital adreçada als preveres El Bon Pastor (amb 110 números publicats) i director de la Revista Catalana de Teologia des del 2008.

Finalment, el migdia del dissabte 4 de maig d’aquest 2019, tots els companys rebíem l’agradable notícia que el papa Francesc l’havia escollit per ser l’arquebisbe primat de la seu metropolitana de

Tarragona on, a la seva catedral, haurà rebut l’ordenació episcopal i presa de possessió aquest 8 de juny. 

Trets significatius

Després d’aquest recorregut curricular a partir del que fou elaborat  i compartit per  Mn. Benet Galí, què cal destacar de Mn. Joan Planellas?.

Estudiós, organitzat, treballador, bon company, de bon tracte i ben relacionat amb els companys capellans havent col·laborat pastoralment amb una bona colla d’ells de tarannà ben divers:  Mn. Pere Font (a. C. s.) , Mn. Benet Galí, Mn. Josep Oriol (a. C. s.), Mn. Josep Quer, Mn. Pere Carreras, Mn. Joan Busquets (a. C. s.), Mn. Joan Boadas... Com també amb els diversos bisbes que s’han succeït a la seu gironina, especialment Mons. Jaume Camprodon, però també amb Mons. Carles Soler i amb l’actual, Mons. Francesc Pardo. També hi ha els companys amb qui s’ha relacionat a nivell acadèmic, a la Pontifícia Universitat Gregoriana, en els claustres del Institut de Ciències Religioses de Girona com a la Facultat de Teologia de Catalunya.

El Diari de Girona, en l’edició del diumenge 5 de maig, recollia diverses reaccions. Mn. Miquel Àngel Ferrés, rector de Sant Pere de Figueres i company de seminari de Planellas, en declaracions al Diari de Girona, considera que el seu nomenament serà satisfactori perquè hi havia la possibilitat de nomenar algú que no fos comprensible “amb la nostra realitat de país i això ara amb en Joan queda assegurat”. Per Mn. Miquel Àngel, “Planellas té un perfil “idoni” perquè és un “teòleg amb sentit pastoral” perquè a més ha estat en parròquies petites i sap perfectament quina és la realitat de l’Església catalana. Mn. Miquel Calsina, rector de diverses parròquies de l’Arxiprestat del Montgrí – La Bisbal igual que Planellas, considera que el nou arquebisbe és una molt bona elecció perquè coneix perfectament l’Església catalana, ja que ha estat responsable d diverses parròquies i també degà de la Facultat de Geologia de Catalunya . Mn. Calsina considera el nomenament “una gran notícia per la diòcesi, i assenyala que Mn. Planellas té un perfil molt proper al del papa Francesc, definint-lo també com una persona “molt propera” i com un destacat teòleg de l’Església catalana. 

És un bon coneixedor i servidor de les parròquies, especialment les rurals: al Pla de l’Estany, a l’Alt Empordà, a la Selva, al Gironès, al Baix Empordà. I és molt de valorar el fet que, tot i les diverses responsabilitats acadèmiques i diocesanes, mai ha volgut abandonar el treball a les parròquies, deixant en totes elles un bon record i una bona petjada. En declaracions al Diari de Girona, l’alcalde de Colomers, Josep López, es felicitava pel seu nomenament destacant que Mn. Planellas ha demostrar tenir una “gran vàlua”, no nomes en la seva dedicació als feligresos sinó també amb el seu compromís amb altres activitats del poble, tot desitjant-li els millors “èxits” en el seu nou càrrec episcopal. No és doncs estrany que en David Céspedes i la Laura Fanals, al recull de reaccions que es publicaren al Diari de Girona, afirmin que “En alguns àmbits s’interpreta com un nou pas en l’obertura de l’església que pretén el papa Francesc, ja que es tracta d’un perfil molt propera a les actuals tesis vaticanes”.

 Val a dir que també se li ha encomanat alguna missió espinosa com la de resoldre el conflicte relacionat amb  l’organització anomenada Seminari Poble de Déu.

Les entrevistes i els articles que s’han publicat a diversos mitjans de comunicació (El Punt AVUI, Diari de Girona, L’ARA, Vida Nueva... ) remarquen l’encert de l’elecció que ha omplert de satisfacció el clergat gironí i el tarragoní. I algunes crítiques que se li han adreçat des d’algun sector únicament ajuden a donar més rellevància al perfil de Mn. Joan. 

Segur que el recés i el record de l’ara renovat santuari de la Mare de Déu de la Font Santa de Jafre li donarà força en la seva nova etapa i en la seva tasca pastoral.

 

 L'article que presento aquí ha estat publicat al darrer número de EL SENYAL,  la revista de la Diòcesi de Girona (n. 212, abril - maig 2021), a la pàgina 15 s'hi ha publicat aquest article que se m'encomanà: 

: 

SANTORAL: SUSPÉS EN PARITAT DE GÈNERE

Martirià Brugada i Clotas

 

Tots sabem que a la societat s’està maldant per assolir la paritat de gènere i veiem com s’estan assolint algunes fites significatives, si bé encara queda lluny un nivell acceptable. I si bé a la societat queda molta feina per fer, a nivell d’organització eclesial encara es queda més lluny: cert que no podem obviar alguns resultats assolits darrerament a nivell de secretariats (en alguna conferència episcopal, en el sínode de bisbes...), a les cúries episcopals, a les parròquies, als ministeris laïcals... Unes fites impensables fa 50 anys.

 

Hi ha, però, un dèficit important a esmentar i a esmenar, fruit d’una llarga història, que fa referència al santoral: els sants i santes venerats per l’Església.

 

Cert que, si observem el llarg llistat reconegut de sants i santes venerats arreu (i que supera  20 mil noms, individuals o en grups), ens acostaríem a una certa paritat. Amb tot, la majoria d’aquests sants i santes ens resulten del tot desconeguts i ens queden molt lluny, en tots sentits.

 

Més enllà del gran llistat o cànon de sants, anem a observar altres agrupacions que ens queden més properes. En primer lloc el santoral que es commemora a Catalunya i que recull el Missal Romà. Hi trobem un llistat d’uns 310 sants i santes (més o menys populars, segons cada comarca). D’aquest conjunt 26 són celebracions dedicades a la Mare de Déu i una cinquantena escassa dedicats a santes. És a dir, únicament una quarta part del santoral (amb la Mare de Déu) evoca models i protectors femenins.

 

Semblantment passa amb els titulars de les 381 parròquies del bisbat de Girona. Mentre en trobem 80 dedicades a la Verge Maria (o alguna de les seves advocacions), únicament 33 són dedicades a diverses santes, la majoria màrtirs dels primers segles ( Àgata , Agnès, Anna , Cecília , Coloma 5, Cristina, Eugènia, Eulàlia, Margarida, Seculina , Teresa) i algunes aparellades amb sants barons (Iscle i Victòria, Julià i Basilissa, Quirze i Julita).   

 

Semblantment passa amb les gairebé 500 ermites i santuaris del bisbat de Girona. Mentre un centenar són dedicades a la Mare de Déu (en diverses advocacions), se’n  troben únicament 44 dedicades a diverses santes (Afra, Brígida, Càndia, Caterina, Cecília, Cristina, Elena, Eugènia, Fe, Llúcia,  Magdalena -la que més-, Margarida, Quitèria, Susanna ).

 

Finalment aporto un darrer element que ratifica aquesta marginació significativa en la veneració de les santes: la lletania dels sants (tal com es preveu al ritual d’ordes sagrats, al ritual dedicació d’una església, a la Vetlla Pasqual...) on són invocats 26 sants, encapçalats per Santa Maria i esmentant únicament 6 santes.  

 

Tenim feina a fer i algunes fites podem assolir.